[@more@]

Redefinir els meus objectius. Perquè sense objectius, jo, em desoriento.Em perdo.Per voler agafar dreceres, perdo el fil.

Perdre la por a la mort. Llegir si cal llibres de budistes. Per alguna cosa deu ser que sempre porten cara de satisfets i "benfollats".

Potser només cal això, acceptar que cada cert temps, EM TOCA reinventar-me per a sentir-me en moviment.

Què tinc, com faig les coses, què m’agradaria fer, què em crea neguit, què puc millorar.

Què és sinó la meva vida que un aprenentatge constant ?

Ara, com cada cert temps, em sento fora del camí, parada, aturadissima, conformada,perduda. Segur que només em cal situar el peu esquerre,moure’l una mica, que no es note,però resituar-lo, que la mar salada m’espera i hi vull arribar.

M’agrada, aquesta vegada, escriure sense esperar audiències. Escriure perquè en tinc ganes i prou… m’agrada. Es un repte personal.

Tweet

[@more@]

Que el teu somriure m’obligue a començar un BON dia encara que no en tingue ganes…

L’olor de desodorant que deixes a l’habitació quan marxes a treballar…

Okupar el meu llit un altre cop quan tu ja has marxat.Un llit que ha estat nostre durant unes hores i que segueix sent només meu la resta de la setmana…

Obrir un calaix de la calaixera que és el meu cervell i entre tant de desordre, deixar que la teva serenitat i dolçor s’escape i rapte el meu cos i la meva ment, durant uns instants…

M’agrada estimar-te perquè em fa FELIÇ.

Tweet

[@more@]

Per què era una mentidera? Per dos motius ben clars: per a que no sàpiguessin més de mi del que jo volia mostrar i per a evitar bronques a casa.

Ara he tornat a mentir per a no fer-li més mal del que ja li he fet sense voler-ho. I ell ara és feliç.La meva mentida l’ha fet tornar a somriure i per a mi això és un món. Sóc mentidera, sí, però l’he fet feliç.

No vull pensar que l’hi he donat esperances.Només vull que no es senti exclós de la meva vida… potser m’he equivocat volent cosir el descosit… potser patiré les conseqüències si algun dia sap que l’he enganyat però què podia fer!

Sort que ens separen centenars de quilòmetres. Sort que no em por mirar als ulls quan parlem.Sort que sé dir mentides. Sort que ho he fet per ell.

Potser sóc una cagacalces.Però ho tornaria a fer.

Tweet

Realment admiro a la gent constant amb la feina que comença, així es fa! Jo en canvi canvio de pensament sobre si seguir escribint o no, cada dos per tres. Però m’agrada, em motiva, és fàcil i senzill escriure el que et passa pel cap amb més o menys ordre i jo ara mateix, aquesta mateixa tarda necessito ordre i silenci…. sobredosi de familia, de mi mateixa, d’ell, de tants antibiòtics que m’he hagut de tragar i que m’han deixat feta una sopa "con tropezones"… em vull tancar al pis i treure tota la pols… de mi mateixa o del pis?

Sortir d’aquí, d’aquesta nau industrial on sento que em vaig podrint poc a poc i creure’m capaç de començar tot allò que tinc pendent i que tinc ganes de fer… però no, mai ho aconsegueixo perquè tal i com diu la meva germana, no tinc esperit de superació. Però si no en tingués, ja no em plantejaria millorar,no? Ja no sé què fer amb mi… i jo només vull respirar tranquil.la, sense presses, sense reptes que HE de superar…

Moments en que no m’entenc, molts. Moments en que vull desaparèixer uns instants i descansar del món, uns quants. Moments en que no sé on vaig i moments on crec que ho sé tot, tot, tot…un altres tants.

Avui em sento inspirada perquè estic xafada… és ben curiós i sempre ho dic:sóc una poetissa quan estic trista, sóc una xiqueta que P3 que està aprenent a expressar les seves idees, quan sóc feliç… tan difícil és trobar un equilibri? Equilibri, equilibri, equilibri… la meva paraula preferida.

Aquestes setmanes sense escriure aquí, perquè escriure escric per altres bandes, però menys i malament, he passat unes angines amb pús que m’han fet patir febrades horribles, m’he posat a règim, m’han regalat una rosa, he passat uns dies en familia que m’han fet preguntar-me una altra vegada, si vaig fer bé en marxar tan lluny d’ells, he fet l’amor amb ell per primera vegada, he caigut i m’he fet un tall al cap, he fet 26 anys, he decidit adoptar un gatet de la protectora… tot això és la meva vida, la meva estimada i única vida. I quina angoixa al pensar que la puc perdre… perquè jo vull seguir aquí.

Tweet

…arribar tard a la feina, no fer-me el llit cap matí, desconcentrada, amb el cap sense ganes de pensar, la feina del pis per fer: l’escuranda a la pica, la rentadora per posar, la mopa per passar,anar a dormir tard, no voler anar a treballar, no voler sortir del llit cap però cap matí, cabell mullat per no tenir temps de secar-me’l, angines irritades un altre cop per portar el cabell mullat, no m’he depil.lat, no he estudiat,m’he alimentat a base de les sobres de la nevera…Un bon repertori ara que ho veig tot junt!

-"Ja ho faré demà, ja ho faré demà! !

Cony, quan el meu cervell no s’hi vol posar, no hi ha manera, per molt culpable que em senti després per no haver fet res del que tenia planificat.I em frustro tant amb mi mateixa!

I en tinc de remordiments cada nit a l’anar a dormir… però quan sona el despertador, tan aviat sona, instintivament l’apago, dono la volta i segueixo dormint… com he de començar bé el dia si ja no tinc ni temps d’esmorzar en condicions???? Ggggrrrrrr!!!

Necesito planificació! Avui em toca preparar-me els meus superesquemesorganitzadorsdelavidadiaria… vaja, fa tres dies que ho dic que ho he de fer, a veure si avui algú em fot una bona clatellada i espavilo!

[@more@]

Tweet

Serà mandra, serà el fet de no voler que els meus pensaments siguin secret el que m’ha fet abandonar la temptativa d’escriure una mica cada dia al meu portàtil. Ho he de reconèixer, no té tanta gràcia com el fet d’escriure aquí i llegir els comentaris de les personetes que decideixen parar un moment al meu bloc…

M’ho agafaré amb més calma aquest cop. Com sempre he pensat i defensat,escriure per a mi és una teràpia!

I ara en necessito de teràpia, perquè tanta felicitat m’espanta i ja estic buscant sense voler-ho el forat per on escapar-me sense que es note… i quan em passe la por, tornar un altre cop sense que es note, silenciosament, sense donar temps a que em troben a faltar…

I que mai es note que estic acollonida de tanta feliçitat que sento dins meu…

El cor a punt d’explotar.

I la necessitat d’escriure’m, d’escriure-li i d’escriure’ls…

[@more@]

Tweet

De tot cor, gràcies a tots/totes els que passeu i heu passat per aquest raconet

Si algú vol contactar amb mi: donetadaigua@gmail.com

Fins aviat!!!

[@more@]

Tweet

Només pots escriure del que sents dins teu ? Una mica egocèntrica potser?

No et passa res pel cap? Quin relax. Quina tranquil.litat.

I per què no de política? Perquè no en saps. I ja t’agradaria. Atrevir-te a enviar a pastar fang a tots aquests "personajillos" polítics que diuen que representen la voluntat del poble de Catalunya… tots a picar pedra i ja veureu com sabreu el que és bo!!

Falta la inspiració…com a García Márquez, que diu que últimament no li surten les paraules… en un altre nivell (molt més avall,eh?! ), et passa igual.

Serà senyal que com deia l‘horòscop comença una bona època i ja no et caldrà pensar,ni opinar, ni meditar,ni preguntar i seràs tan feliç com la resta d’humanitat del teu bonic primer món , que no pensa en res més que anar a comprar roba i fardar de cotxe nou davant dels veïns? Ai, què feliç seràs!!!

Que començi JA aquesta nova era!!

P.D: moment irònic i prepotent d’una Donadaigua. Sense aigua a la vista…

[@more@]

Tweet

Què fer quan jo no he fet el que ella esperava que fés i quan ella ha dit el que jo no volia sentir?

Què fer quan el mur que ens separa és més alt que la sang que ens uneix?

Què fer quan has de donar les gràcies per una paraula carinyosa, per una sopar sense retrets, per una mirada sense rencors?

Què fer si no saps per què s’ha arribat aquí?

Jo egoïsta, mimada i còmoda? Tu prepotent , egocèntrica i distant?

Separar-se i trobar-se de nou. Separar-se i no donar-se la mà mai més.

Aquest és el risc que correm: apartar-nos una de l’altra per a recordar que ens estimem bojament.

Germanes…

[@more@]

Tweet

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable,com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobte,com un vell huracà,i ens tomba en terra els dos, ens ajunta,ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra,d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental,ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després,tombats en terra de qualsevol manera,comprenem que sóm bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Jo vull aquest amor ara i d’aquí 30 anys… o res!!

[@more@]

Tweet