Sóc inconstant… m’enlluerna trobar blocs i més blocs amb escrits gairebé a diari. Per a ells escriure cada dia deu ser tan necessari com per a mi rentar-me les dents cada nit.[@more@]
Realment admiro a la gent constant amb la feina que comença, així es fa! Jo en canvi canvio de pensament sobre si seguir escribint o no, cada dos per tres. Però m’agrada, em motiva, és fàcil i senzill escriure el que et passa pel cap amb més o menys ordre i jo ara mateix, aquesta mateixa tarda necessito ordre i silenci…. sobredosi de familia, de mi mateixa, d’ell, de tants antibiòtics que m’he hagut de tragar i que m’han deixat feta una sopa "con tropezones"… em vull tancar al pis i treure tota la pols… de mi mateixa o del pis?
Sortir d’aquí, d’aquesta nau industrial on sento que em vaig podrint poc a poc i creure’m capaç de començar tot allò que tinc pendent i que tinc ganes de fer… però no, mai ho aconsegueixo perquè tal i com diu la meva germana, no tinc esperit de superació. Però si no en tingués, ja no em plantejaria millorar,no? Ja no sé què fer amb mi… i jo només vull respirar tranquil.la, sense presses, sense reptes que HE de superar…
Moments en que no m’entenc, molts. Moments en que vull desaparèixer uns instants i descansar del món, uns quants. Moments en que no sé on vaig i moments on crec que ho sé tot, tot, tot…un altres tants.
Avui em sento inspirada perquè estic xafada… és ben curiós i sempre ho dic:sóc una poetissa quan estic trista, sóc una xiqueta que P3 que està aprenent a expressar les seves idees, quan sóc feliç… tan difícil és trobar un equilibri? Equilibri, equilibri, equilibri… la meva paraula preferida.
Aquestes setmanes sense escriure aquí, perquè escriure escric per altres bandes, però menys i malament, he passat unes angines amb pús que m’han fet patir febrades horribles, m’he posat a règim, m’han regalat una rosa, he passat uns dies en familia que m’han fet preguntar-me una altra vegada, si vaig fer bé en marxar tan lluny d’ells, he fet l’amor amb ell per primera vegada, he caigut i m’he fet un tall al cap, he fet 26 anys, he decidit adoptar un gatet de la protectora… tot això és la meva vida, la meva estimada i única vida. I quina angoixa al pensar que la puc perdre… perquè jo vull seguir aquí.
), et passa igual.
